LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig encendre el televisor amb la intenció de no pensar. Buscant en la programació em vaig topar amb una pel·lícula (en castellà) anomenada “Criadas y señoras”, ambientada en els EUA dels anys seixanta.

A poc a poc, el film em va anar captivant per les situacions que s’anaven donant, a vegades arribaven a un punt, fins i tot, surrealista. Va haver-hi dues escenes que, particularment, em van sobtar: la primera era que les criades de color eren obligades a fer les seves necessitats en un bany especial per a elles, segons les senyores blanques per evitar malalties o infeccions que portessin; l’altre era que els transports públics estaven separats en dues zones diferenciades i sense cap comunicació entre elles.

Quan va acabar el film tot allò no se’m va esborrar de la ment i vaig començar a pensar durant uns dies sobre totes aquelles situacions que el film ensenyava. Aquell racisme cap a les persones de color era evident, però com podia la població blanca tractar a la gent de color amb tanta superioritat i amb un cert punt d’odi irracional? Vaig intentar arribar a alguna conclusió. El primer que em va venir al cap va ser que històricament va ser així i, com si fossin micos de fira, tots seguien fent el mateix, ja que la situació era favorable cap a ells. Oblidant-se de la seva essència com a éssers humans, i amagant la seva consciència moral, podia ser que aquella gent hagués perdut el cartell de persones? Per a mi, sí.

Malauradament encara ara hi ha gent en el món que pensa i actua així, seguint les ensenyances dels seus pares o avis. És així com vaig arribar a una conclusió final: l’ésser humà és molt manipulable. I com a tal, ha de lluitar contra la malícia de la societat i exercir allò que el caracteritza: la racionalitat.

Tot allò que a l’inici buscava, va quedar col·lapsat amb un cop de realitat cap a mi mateix.